Biorce i la IA clínica: per què una farmacèutica pagaria desenes de milions?

Les farmacèutiques poden pagar preus d’empresa per eines d’intel·ligència artificial si aquestes s’integren en processos cars, llargs i plens de requisits regulatoris. Al vídeo d’Itnig, Pedro Coelho, fundador de Biorce, explica que la seva companyia ven una plataforma d’IA per planificar, documentar i gestionar assaigs clínics. Segons les xifres que dona a l’entrevista, la subscripció base d’un client petit comença al voltant dels 250.000 euros, mentre que per a una gran farmacèutica pot arribar a desenes de milions anuals.

Aquesta xifra no és una tarifa pública ni un preu universal: Coelho no identifica el client ni detalla el contracte. La conversa, però, il·lustra com es justifica una venda de programari molt diferent d’una llicència individual: el preu depèn de l’escala, del nombre d’assaigs i molècules, de l’equip que l’utilitza i del consum de la plataforma.

Què intenta automatitzar Biorce?

Abans que un medicament arribi a pacients i farmàcies, cal dissenyar i executar estudis, redactar protocols, coordinar equips i preparar documentació per a les autoritats. Un protocol clínic pot tenir més de cent pàgines i ha de descriure, entre altres coses, qui pot participar, quines proves es faran i com es mesuraran els resultats. Quan es modifica, poden caldre revisions i aprovacions addicionals.

Coelho explica que Biorce va néixer de la seva experiència gestionant assaigs des d’una CRO —una organització que presta serveis d’investigació clínica— i de la idea que molts errors i repeticions es podrien evitar amb millor informació i eines. La companyia vol que la seva IA ajudi a unificar diferents parts del procés: analitzar protocols anteriors, preparar documentació i comparar opcions de disseny, com ara canvis en el nombre de participants i els efectes potencials sobre el cost i el risc.

Això no vol dir que una IA aprovi un fàrmac, decideixi per un comitè ètic o substitueixi les autoritats sanitàries. La seva promesa és reduir feina i fricció en el desenvolupament i la gestió dels estudis; les decisions clíniques i regulatòries continuen sent responsabilitat de persones i institucions.

Per què un contracte pot costar tant?

En l’entrevista, Coelho descriu un model amb subscripció i ús, calculat segons l’activitat i la mida del client. Una eina que entra en el flux de treball d’una farmacèutica pot afectar desenes d’equips, assaigs i mercats alhora; per això, el valor potencial —i la factura— no s’assembla al d’un xatbot de consum.

La conversa també deixa clar que no hi ha un únic protocol perfecte. Les opcions depenen de la malaltia, el tractament, els participants i els objectius de l’estudi. Per tant, un sistema útil no només ha de generar text: ha de treballar amb dades i context clínic, mantenir traçabilitat i permetre que els especialistes revisin les propostes. Coelho argumenta que, en aquest entorn, no n’hi ha prou d’enviar instruccions a un model generalista i acceptar-ne la resposta sense més control.

Les promeses de temps i estalvi, amb context

Coelho planteja que una millor planificació podria retallar terminis i costos de desenvolupament. És una hipòtesi de gran impacte si funciona, però cal separar la promesa comercial de l’evidència: escurçar la redacció d’un protocol no escurça automàticament totes les fases d’un assaig ni garanteix que el medicament sigui segur o eficaç. Per valorar els resultats caldrien dades verificables sobre temps de preparació, esmenes evitades, acceptació regulatòria i qualitat dels estudis.

A l’entrevista també es menciona una xifra de 6.000 milions de dòlars com a cost mitjà de desenvolupament d’un medicament. Convé llegir-la com una afirmació del convidat, no com un consens estadístic. Un estudi publicat a JAMA que va analitzar dades disponibles de 63 medicaments aprovats per la FDA entre 2009 i 2018 va estimar una inversió mitjana capitalitzada d’uns 1.559 milions de dòlars i una mediana d’uns 1.142 milions, comptant els fracassos en assaigs; l’estudi assenyala que les estimacions varien segons la mostra i els supòsits. Per tant, no existeix una única xifra que descrigui per igual totes les molècules i àrees terapèutiques.

Una oportunitat enorme, però exigent

Biorce ven una proposta per a un sector on els retards tenen costos elevats i on el programari ha de guanyar-se la confiança d’equips clínics, farmacèutics i reguladors. El preu alt pot tenir sentit per a una gran empresa si la plataforma redueix feina o errors de manera demostrable; la mida de la factura, per si sola, no prova que l’estalvi promès s’hagi materialitzat.

La pregunta decisiva no és si una IA pot redactar un document, sinó si ajuda a dissenyar estudis millors, redueix canvis evitables sense rebaixar els controls i ho fa de manera auditable. Si Biorce ho demostra amb resultats independents i repetibles, la seva eina pot tenir valor estratègic per a les farmacèutiques. Si no, una subscripció de desenes de milions només serà una aposta molt cara.